Find in Library

La caixa òptica, com a part de la cultura de l'entreteniment durant els segles xviii i xix, va ser concebuda en les seves diferents versions com a mitjà per a la visualització de vistes bidimensionals. L’article present explica el procés de concepció i elaboració d'un dispositiu que pretén continuar amb l'evolució d'aquest aparell i que en materialitza una de les variants tècnica i conceptual (de la qual no en tenim constància documental del desenvolupament en la seva època). Ara es redissenya com a visor d'objectes tridimensionals, i en aquest procés, s’utilitzen els principis de l'arqueologia dels mitjans com a disciplina o metodologia d'anàlisi teòrica i pràctica. D'una banda, des que s’ha donat valor a l'experiència de l'espectador, com a tecnològica i culturalment estructurada pels mitjans; d’una altra, des de la consideració del disseny i la materialització de dispositius, de la pràctica, com a metodologia de recerca. Finalment, des de la utilització de tècniques obsoletes com a mitjà d'emfatitzar els seus valors estètics, utilitzar-los amb nous usos o materialitzar possibles vies d'evolució no desenvolupades. Des d'aquesta voluntat de rescatar i valorar les qualitats genuïnes d'un dispositiu obsolet, però innovador d'una manera anacrònica, sorgeix el «visor de diorames amb enfocament selectiu». El visor de diorames amb enfocament selectiu, és un dispositiu òptic, dotat de lent, per a la presentació i visualització de diorames, maquetes a escala o altres objectes. Mitjançant aquest dispositiu, l'espectador pot modular la profunditat de camp, regulant la distància entre la lent i el diorama, enfocant i desenfocant els diferents plans en els quals estan disposats els elements que se situen en el seu interior.